dimarts, 27 de febrer de 2018

Richard Evans Schultes i els secrets de l’Amazones (1941-1953)



El llibre del que avui ens ocupem és difícil de classificar. No és només una biografia, tampoc un llibre d'aventures, ni tan sols un tractat de geografia, però hi ha una mica de tot això. Està centrat en la figura de R.E. Schultes i llurs exploracions de la conca amazònica –Colòmbia, Brasil i Equador– i la serralada andina entre els anys 1941 i 1953. També hi tenen un paper molt destacat els viatges dels seus deixebles Tim Plowman i Wade Davis, aquest darrer l’autor del llibre.

És curiós la poca atenció que han dedicat tradicionalment els botànics a l’estudi de les plantes i fongs amb propietats psicoactives, llevat de quan hi han hagut en joc interessos econòmics. Malgrat que moltes cultures “primitives” els han utilitzat des de temps immemorials per tal de transcendir –encara que sovint en cerimònies amb rituals d’iniciació–, generalment el seu ús i memòria o s’ha perdut o ha quedat restringit a grups socials més o menys marginals o aïllats geogràficament. Probablement el rebuig, quan no directament persecució, de l’ortodòxia cristiana i de les altres grans religions monoteistes, hi ha tingut molt a veure. Aquesta situació, però, va començar a canviar cap a finals del segle XIX, quan alguns etnògrafs van descriure el consum d’aquestes plantes i fongs en algunes cultures com expressions espirituals. I és aquí on cal situar un dels primers botànics que es va interessar per aquestes plantes i el seu ús, i que va arribar a ser-ne un gran expert i divulgador, Richard Evans Schultes. Els seus treballs pioners sobre el peiot i el teonanacatl es poden considerar els primers estudis etnobotànics "seriosos" sobre organismes psicoactius. Alhora, va marcar l’inici de tota una sèrie d'esdeveniments que acabarien confluint amb els anhels i inquietuds de la generació beat als anys 50 i els moviments contraculturals dels 60 i 70.

R.E. Schultes (a la dreta) [del llibre]
Richard Evans Schultes (1915-2001) es considera un dels grans etnobotànics del segle XX. Ja de petit l'havia fascinat el llibre de l’explorador i botànic del segle XIX Richard Spruce sobre l'Amazones, però va anar a Harvard a estudiar medicina, becat per l’Església Unitària de la seva comunitat, de l’àrea metropolitana de Boston. A Harvard va conèixer Oakes Ames (1874-1950), un professor d'etnobotànica ben extravagant, orquidòleg i milionari, de qui va arribar a ser l’alumne predilecte. Li va dirigir un treball de pregrau sobre l’ús del cactus del peiot entre els kiowas a Oklahoma i, més endavant, la tesi doctoral sobre organismes al·lucinògens a Mèxic, on va identificar el  teonanacatl dels indígenes com a fongs del gènere Panaeolus. L’any 1941 Schultes es trobava a l’Amazones, estudiant l’ús del curare pels indígenes, i quan Estats Units entrà en guerra s’allistà com a voluntari. De fet, però, el va reclutar l’Oficina de Plantes Industrials del Departament d’Agricultura d’Estats Units (USDA) i el van enviar a Colòmbia, com a explorador botànic, per tal d’avaluar les diferents espècies productores de cautxú i llurs opcions de conreu industrial. El cautxú era necessari per abastir la indústria bèl·lica, que fins llavors depenia del subministrament des del SE asiàtic, que havia quedat interromput. Es va quedar a Colòmbia fins al 1953, tot i que va viatjar de tant en tant a Estats Units, a Costa Rica o a Anglaterra. Quan van tancar el programa del cautxú, el van reclamar a Harvard. Durant tot aquest període havia explorat, generalment tot sol, uns 80.000 km2 de territori amazònic on les úniques vies de comunicació eren els rius. S’hi desplaçava amb la seva inseparable canoa d'alumini de fabricació artesana, que tan sols pesava 24 kg. Va aprendre dues llengües amazòniques, va inventar el mètode per premsar i conservar les plantes en alcohol o formaldehid, que encara s’utilitza avui dia en zones tropicals i va recol·lectar uns 24.000 números de plantes, d’entre elles unes 3.500 productores de làtex, la majoria del gènere Hevea. A més, a partir de les seves recol·leccions, es van descriure unes 300 espècies noves per a la ciència. També va passar gana, va patir atacs de malària i beri-beri i va experimentar personalment amb totes les plantes al·lucinògenes de la selva conegudes pels indígenes, buscant sempre qui encara conservés el coneixement tradicional per preparar les pocions. Sembla ser, però, que una de les seves grans frustracions era que, mentre la majoria de la gent que les prenia patia unes fortes sensacions d'alteració de les percepcions, ell tot just veia canvis de colors.

Timothy Plowman (1944-1989) era el deixeble predilecte de Schultes i també experimentava amb totes les plantes psicoactives. Els anys 1974 i 1975, i sota la supervisió de Schultes, va estudiar les fonts naturals de la coca als Andes amb un projecte de l’USDA. Plowman acabaria sent el gran especialista del gènere Erythroxylum, en el qual va descriure prop de 40 tàxons. En el treball de camp d'aquests anys quasi sempre el va acompanyar Wade Davis (1953- ), que durant la dècada dels anys 70 va continuar viatjant pels Andes i la costa pacífica, des del Perú fins a Panamà, amb alguna incursió a la conca amazònica.


La serralada del Chiribiquete, que Schultes va explorar el 1943 (J. Pedrol)
El llibre que ens ocupa està estructurat en 14 capítols, cadascun dels quals un fil conductor. Així, entre d'altres, apareixen el peiot, els fongs al·lucinògens de Mèxic, la coca i els viatges de Plowman i els de Davis, el curare, el cautxú, el poble waorani, diverses plantes al·lucinògenes, els viatges de Richard Spruce a finals del segle XIX o el mateix riu Amazones i un bon grapat d'afluents. Però en cadascun dels capítols es barreja tot: els viatges de Schultes –dels quals la informació prové en bona part de les llibretes de camp, a més d'entrevistes personals–, el viatge de Plowman i Davis o algun altre viatge de Davis, notícies històriques, històries personals, informació antropològica sobre els diversos pobles indígenes, la mateixa geografia del territori i, sempre, informació etnobotànica, preferentment sobre plantes amb propietats psicoactives. Escrit des de l'admiració per R.E. Schultes i en memòria de T. Plowman, el llibre relata les aventures dels personatges –quan no els mateixos personatges: aventurers, botànics, xamans, ...–, descriu els paisatges i els viatges i explica el context històric, sempre des d'un punt de vista de total respecte pels indígenes i pels seus coneixements de les plantes. La quantitat d'informació que hi apareix és immensa i les descripcions són detallades, però en general la lectura és emocionant i fascinant, encara que sigui fàcil perdre's entremig dels rius, poblats i cultures amazòniques. Tot el llibre traspua la sensació que ens transmet les últimes imatges d'un món i unes formes de vida que, ja llavors, s'extingien inexorablement.


L'orquidia blava –Aganisia cyanea– que dóna nom a un capítol del llibre  [Orchi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=519567]
Quan Schultes va retornar a Harvard el 1953, primer va ser conservador de l'herbari d'orquídies Oakes Ames, més tard conservador de Botànica Econòmica i, des de 1970 a 1985, professor de Botànica. En la seva nova etapa universitària va continuar estudiant i publicant sobre etnobotànica –va ser l'editor d'Economic Botany Journal de 1962 a 1979–, però sobretot de plantes al·lucinògenes. També va publicar un grapat de llibres fonamentals –alguns en col·laboració amb Albert Hofmann– per a la comprensió i divulgació de les plantes psicoactives. Cap al final de la seva vida va agafar també un fort compromís en defensa de la selva amazònica i dels seus pobladors ancestrals. Extremadament conservador en política, en les eleccions a president dels Estats Units, al seu col·legi electoral, sempre hi havia un vot per a la reina d’Anglaterra. En canvi era un ferm defensor de les llibertats individuals. Va arribar a ser una figura popular pel fet que, als anys 70, es prestava a declarar com a testimoni expert en els judicis per possessió de marihuana. Mantenia –si més no en els judicis– una peculiar interpretació taxonòmica del gènere Cannabis, i declarava que no hi havia manera de provar, amb les eines forenses a l’abast i fora de tot dubte raonable, quina de les tres espècies del gènere era la decomissada. I com que la llei tan sols penava la possessió de Cannabis sativa ... Les extravagàncies del deixeble al final no tenien res a envejar a les del mestre!

No menys de tres gèneres de plantes, acceptats actualment, corresponen a epònims que l’honoren. L’any 2015, el cineasta colombià Ciro Guerra, amb un guió basat en part en una adaptació molt lliure d’alguns dels capítols del llibre, sobre tot el dedicat a Richard Spruce, va dirigir la pel·lícula El abrazo de la serpiente.



Schultesiophytum és un dels gèneres de ciclantàcies amb que es fan els barrets "panamá" (C. Aedo)
Wade Davis (2001). El río. Exploraciones y descubrimientos en la selva amazónica. El Áncora Editores, Bogotà. 639 p. [Traducció de Nicolás Suescún; hi ha també una edició de l’editorial Pre-textos, de 2004]

Wade Davis (1997). One river. Explorations and Discoveries in the Amazon Rain Forest. Touchstone, New York. 537 p.


Edició del text per Edith Castells i Pilar Pérez Ramón.
 

divendres, 29 de desembre de 2017

George Bentham, un jove anglès esdevé botànic (Pirineus, 1825)



            A començaments del segle XIX el coneixement botànic dels Pirineus ja havia arribat a un cert nivell. Les exploracions de Gouan, Pourret, Saint-Amans i A.P. de Candolle, a més dels treballs de Lapeuyrouse i la seva xarxa de col·laboradors permetien formar-se una bona idea de la flora pirinenca. A més, hi havia el catàleg de Lapeyrouse, l'Histoire abrégée ... de 1813 que, malgrat els nombrosos errors, ja havia estat corregit en el darrer volum de la tercera edició de la Flore Française per De Candolle. Però alhora els Pirineus eren unes muntanyes prou extenses per tal de permetre-hi noves descobertes. Així, no és estrany que els passos d'un jove anglès que feia pocs anys que s’interessava per la botànica, resident a Montpeller, s'hi encaminessin.

G. Bentham de jove. Kew Gardens.
            George Bentham (1800-1884) és un dels botànics més importants del segle XIX i la seva influència arriba quasi a les acaballes del XX. Era de família benestant –el pare era enginyer naval i l’oncle, Jeremy Bentham, un afamat filòsof i jurista–, totalment autodidacta, amb interessos intel·lectuals molt amples –matemàtiques, teologia, filosofia, lògica, ... – i extraordinàriament dotat pels idiomes –es diu que als set anys ja parlava quatre llengües. Amb 20 anys, quan la família resideix a Montpeller, descobreix les claus dicotòmiques de la Flore Française de J.B. de Lamarck i A. de Candolle i s’interessà, ja per sempre, per la botànica. Al començament sembla que el seu interès per les plantes era purament "mecànic", per tal de comprovar el funcionament de les claus i veure l'ajustament dels diferents grups de plantes a un ordre natural. L’any 1823 va a Londres, estableix contacte amb els cercles botànics de la capital i prepara una expedició als Pirineus per al 1824, però finalment s'haurà d'ajornar per a l'estiu de 1825.

Aquell any, en companyia de l'escocès George Arnott Walker-Arnott –amb qui ja havia herboritzat el 1823 pels voltants de Montpeller– i dels francesos Esprit Requien d’Avinyó i Urbain Audibert de Tarascon –que tan sols hi van participar les primeres sis setmanes– recorren durant tres mesos els Pirineus orientals i centrals. Surten de Montpeller el 17 de maig i passen per Narbona, Perpinyà, la costa del Rosselló entre Cotlliure i Banyuls, i s'arriben fins a Barcelona, on estan quatre dies i herboritzen a Montjuïc i Sarrià –i amb gran pena per no poder anar a Montserrat. Tornen a Perpinyà i continuen per Arles i Prats de Molló, i travessen pel Canigó fins a Prades, on s’hi queden quatre dies. Des d’aquí tornen a casa els francesos. Ja sols, Bentham i Walker-Arnott continuen fins a Montlluís, on estableixen la base logística a la Cabanassa. Des d’aquí, pugen per la vall d'Eina fins al coll de Núria, baixen al santuari i tornada a Montlluís. Continuen cap a la duana de Bourg-Madame i arriben a la Seu, on hi paren quatre dies, ascensió al Cadí inclosa. Pugen cap a Andorra i pernocten a Sant Julià i a Andorra la Vella, des d’on ascendeixen al Port Negre i retornen a la capital. Continuen cap a Soldeu i surten d’Andorra pel port de Pimorent i tornada per la vall de Querol a Bourg-Madame i Montlluís. Des d’aquí segueixen la vall de l’Aude, pugen el port de Palheràs i continuen per Ax, Foix i Saint-Girons. Travessen les muntanyes de la Crabère fins a Melles, i continuen per Saint-Béat fins a Banhères, des d’on s’arriben a les valls de Benasc –baixen fins al poble– i d’Esquierry. Marxen cap a Bagnères de Bigorre, Tolosa i retornen a Montpeller el 19 d’agost.


Un dels motius confessos de la redacció del viatge és que serveixi per a futures expedicions botàniques pels Pirineus; de fet, a les pàgines finals dóna tota una sèrie de consells logístics –aprovisionaments de queviures i paper, guies, allotjaments, diners, ... – i recomana variacions sobre l’itinerari que ells havien fet. Però la lectura és alhora amena i està plena de descripcions variades, detalls i anècdotes dels territoris per on passen. Noticià llurs visites als principals botànics dels llocs per on van: el doctor Joan Francesc Bahí a Barcelona, i els botànics francesos encara vius que havien ajudat a Lapeyrouse: Xatard, Coder i Marchand. Les peripècies també hi abunden: desaprovisionament de queviures o manca d’allotjament, guies poc preparats, camins malmesos o directament inexistents, l’experiència de dormir una nit a Soldeu, ... però llegir la trobada amb el rector de Queralbs a la vall de Núria no te preu. També és interessant la visió que dóna de Barcelona, la Seu o la vall d’Andorra –i en aquest cas també les disquisicions que fa sobre la idiosincràsia dels andorrans–, els controls duaners o algunes notícies sobre la recent Guerra de la Regència d'Urgell. La visió del territori que traspua és la d’un país segur pels viatgers –a la Seu hi ha encara un destacament francès, probablement una de les darreres guarnicions dels Cent Mil Fills de Sant Lluís– però amb grans diferències entre el nord i el sud en quant a desenvolupament i infraestructures.

En el viatge dels Pirineus van recol·lectar 32.000 mostres d’unes 1.200 espècies. El catàleg, la primera obra botànica de l’autor, es va publicar l’octubre de l’any següent, i ja hi apareix el que seria un dels seus trets diferencials: no donar res per bo que no s’hagi comprovat prèviament, citant sempre les fonts i les localitats d’origen de les plantes. De fet, un altre dels objectius del viatge era confirmar la purga que A.P. de Candolle havia fet de l'obra de Lapeyrouse; per això, les facilitats que li donen Xatard, Coder i Marchand per estudiar els seus herbaris o indicant-li les localitats clàssiques són importants i molt agraïdes, però és primordial la col·laboració del fill de Lapeyrouse, Isidore, que li dóna ple accés per tal d'estudiar l'herbari del pare.

Portada de l'obra del Jardí Botànic de Madrid
Pel que fa als Pirineus, aquesta obra de joventut, representa el primer intent d'un catàleg exhaustiu d'un tros de la serralada. La rigorositat –mai va acceptar una cita aliena que no hagués comprovat personalment en camp o en herbari– i el gran prestigi que va adquirir l'autor amb el temps, va fer que molts dels botànics que s'hi van atansar més tard seguissin molt fidelment les seves recomanacions. En part per això, moltes valls pirinenques força interessants van restar durant molt de temps inexplorades botànicament.

Més tard, el 1833, George Bentham va heretar el patrimoni del pare i de l’oncle i això li va permetre dedicar-se quasi a temps complet a la botànica. L’any 1853 ell i William Hooker van cedir l’herbari –uns 100.000 exemplars en el cas de Bentham– als Royal Botanic Gardens de Kew, formant la base de l’herbari de Kew, avui dia un dels més grans del món, amb més de 7 milions de plecs. Aquell any s’integrà també en l’equip de Kew i començà a treballar-hi cinc dies a la setmana, fins a la mort. Encara que abans ja havia publicat monografies importants sobre diverses famílies, moltes d'elles com part del Prodromus ... dels De Candolle, ara enllestirà obres senyeres: la primera flora d'una part de Xina –Flora Hongkongensis (1861)–, la primera flora d'un continent –Flora Australiensis (1863-1878), més de 8.000 espècies en 7 volums– i, sobre tot, Genera Plantarum (1862-1883), en col·laboració amb Joseph Dalton Hooker, on agrupa més de 97.000 espècies en uns 7.500 gèneres i 200 famílies i que representa el gran sistema de classificació natural de les plantes amb llavors, la culminació dels treballs de Jussieu i A.P. de Candolle. L'anomenat sistema de Bentham i Hooker ha estat el patró d'ordenació de molts dels herbaris més importants del món al llarg del segle XX. No menys de 4 gèneres de plantes, acceptats actualment, corresponen a epònims creats per honorar-lo.

A l'herbari de Kew s'hi conserva encara l'exemplar que hi van collir de Orchis globosa L. [actualment Traunsteinera globosa (L.) Rchb.]. L'espècie ho hi ha estat retrobada des de llavors i representa l'únic testimoni de la presència d'aquesta orquídia als Pirineus. Jo, si cap a mitjans de juliol sóc a prop del port de Palheràs, procuro atansar-m'hi i donar un tomb. L’esperança de retrobar-la, malgrat tot, encara hi és! Encara que Bentham ja no va publicar cap obra més específicament pirinenca, sí que va tornar als Pirineus i va estar a la part dels Pirineus centrals on no havia arribat l’any 1825. Hi ha constància de què va visitar la vall d’Aussau l’any 1838, d’on va descriure Lithospermum gastonii, dedicat al pastor-botànic Pierrine Gaston-Sacaze, probablement el primer guia botànic dels Pirineus i de qui Bentham, al protòleg de dita planta, en diu: “... ubi detexit et cum cl. Benth. legit ingeniosus et indefessus pastor nomine Petr. Gaston.”.

George A. Walker-Arnott, per la seva banda, també va publicar, en anglès, el seu relat d'una part del viatge, malauradament tan sols arriba fins a la sortida d'Andorra. Va aparèixer en la revista The Edinburgh New Philosophical Journal, per parts, entre els anys 1826 i 1829. El relat és més botànic, amb nombroses disquisicions sobre taxonomia, i ateny menys els detalls. Però aquest ja és un altre viatge (de) botànic!


George Bentham. Notice sur un voyage botanique fait dans les Pyrénées pendant l’été de 1825. p. 16-55. In: G. Bentham (1826). Catalogue des plantes indigènes des Pyrénées et du Bas Languedoc. Paris, chez Madame Huzard Imprimateur. 128 p.